Un centenar de persones, la majoria de 35 cap avall, tancats en un búnquer, durant tot un dissabte. “Per raons estratègiques i donat que avui el búnquer on ens trobem serà una petita ONU, optarem per fer servir el castellà enlloc del català; us demanem disculpes”, diu un dels coordinadors abans de començar aquest monogràfic al voltant de Jacques Derrida i l’evolució de les seves idees. Poètiques i polítiques de la deconstrucció: entorn de Jacques Derrida. I va començar la funció.
Mòbils que són arxius
Maurizio Ferraris ens va delectar en una sessió que girava entorn la revolució real que han suposat els mòbils de 3a generació per a moltes societats. Després de tenir una conversa en Derrida, fa més de deu anys, sobre els mòbils i els ordinadors, Ferraris va quedar un 8 d’octubre en Jacques Derrida per a continuar la conversa, de la qual n’hauria de sortir un llibre. Quan Ferraris li va trucar al mòbil per dir-li que anava cap allà, una altra veu va contestar la trucada i li va dir que Jacques acabava de morir. La seva particular forma de rendir-li dol va ser escrivint ell mateix el llibre, d’on havia sortit la ponència que ens anava a oferir.
Democràcia deconstruida?
Després de començar el matí amb la ironia sarcàstica de Maurizio Ferraris ja em veia capaç d’aguantar tot el dia allà tancada com si fóssim rates a una claveguera. La següent a pujar al podi que retia homenatge l’iconoclasta Derrida -considerat com el nou Kant per alguns i el nou Nietsche per altres- va ser Chantal Mouffe per a introduir-nos la deconstrucció en la democràcia. Un tema que -perquè enganyar el lector?- em va resultar bastant soporífer, sobretot per la meua ignorància al voltant de l’aplicació de les teories de Derrida en la teoria política. Tot i això, va acabar sorprenent-me com es pot considerar la desconstrucció com una de les pràctiques polítiques de la nostra època, més que no pas com una simple tecnologia per a l’anàlisi dels textos i de les imatges.
Plagues i supervivència
Pausa per a dinar i Tom Cohen va fer un repàs per les 10 plagues que segons Derrida assetjarien la societat del segle XXI: un nou ordre mundial, l’atur, els ciutadans sense sostre, la guerra econòmica, el lliure mercat, els estats militaritzats, les armes nuclears, les guerres ètniques, les màfies i una jurisprudència feble. Tots els ingredients per poder seguir parlant en termes com “no tenim la mesura de la mesura”; “col·lapse de la cadena alimentària”; “psicotròpies”; “infantilització virtual”; “éssers robotitzats”; “hiperbolització”; “reinscripció”; “guerra invisible de pensament”; i evidentment de “deconstrucció” (fent referència a la reflexió eterna del mateix Derrida sobre si realment existeix). La conclusió més clara que va donar? Que la única autoimmunització és ser una comunitat deconstructiva. I amb aquest lema vam seguir venerant la figura del filòsof de la deconstrucció gràcies a la pel·lícula de Safaa Fathy amb Derrida D’ailleurs, Derrida. Un film que, segons va explicar, pretenia sobretot despertar l’inconscient de l’espectador i per fer-ho feia servir una construcció no lineal del relat, associacions de plans diferents, entrades i sortides pla i el contrast cromàtic.
“L’escriptura s’ha acabat perquè ja és petjada, supervivència”. Aquesta sentència final sentida de la boca de Derrida va donar pas a una acalorada discussió que vaig abandonar a mitges, però que no em va deixar indiferent. Crec que seguiré reflexionant sobre l’autoimmunització deconstructivista…
No em refereixo a altra cosa que a la novel·la negra, un gènere que sempre ha suscitat suspicàcies entre aquells que opinen que el gènere policíac és mer entreteniment i els que, com jo, pensem que es mereix tant reconeixement com la novel·la històrica, la de cavalleries, la psicològica, la nouvelle roman o la novel·la realista… Contagiada inevitablement pel gust de la meva mare per aquest gènere i cansada de veure des de petita, prestatgeries plenes de col·leccions com “La cua de palla”, ja de ben joveneta em vaig iniciar amb Montalbán i les aventures de Pepe Carvalho que mai he deixat d’anar recuperant.
Tot va començar un dia llegint el Plaers de l’Avui on un article em va cridar molt l’atenció. Parlava d’una obra ben poc valorada de Rodoreda, una obra on ella hi havia dipositat moltes esperances tal com revelava a les cartes que escrivia al seu editor Joan Sales. “Aquest cop, estic treballant en una novel·la brillant”. Però tant afany per revisar-la i polir-ne fins al mínim detall va fer que la publicació de l’obra s’hagués de dur a terme a títol pòstum. I finalment, sembla que la crítica no va ser gens generosa amb aquesta novel·la d’aire rurals i grotesc que va quedar sota l’ombra de La Plaça del Diamant o Mirall trencat. Després d’haver descobert Rodoreda en plena adolescència amb Aloma; haver-hi aprofundit als 18 anys amb La plaça del Diamant; haver-me divertit amb els seus reculls de contes durant l’època universitària; i haver pogut comparar la versió televisiva, teatral i prosística de Mirall Trencat, La mort i la primavera, realment, m’ha demostrat la força expressiva de Rodoreda i la riquesa del seu estil. Carregada de simbolisme, l’obra inventa un món paral·lel i primitiu, però filant ben prim, no tant allunyat de la realitat actual. Sense caure en moralismes llagrimers, Rodoreda és capaç de donar una lliçó de vida sense deixar per un moment de descriure fins a l’infinit tot allò que rodeja els personatges, tant complexos com en moltes de les seves obres però aparentment més simples. A partir de l’equador del llibre, els desastres i la barbàrie es van encadenant uns darrera els altres. Què sents en tancar el llibre? Que tens ganes de viure. Gràcies Club Editor per fer-ne una nova edició -amb una portada d’un verd que queda perfecte a la meva prestatgeria de llibres imprescindibles-!
Bertolt Brecht era un geni de la dramatúrgia, de la poesia i de la teoria literaria del segle XX.
Roser Sebastià's Blog 