Lo pregó

Enguany vaig tindre la sort de ser la pregonera de Festes dels Reguers. No hi ha cap prova audiovisual del moment perquè tothom qui hi va assistir va triar viure’l a enregistrar-lo. Per això, lo vull compartir, aquí, per escrit.

Els Reguers, 19 de juliol del 2022.

Bona tarde reguerencs, reguerenques i altres amics i amigues que avui mos acompanyeu. 

Vos hai de dir que trobar-me aquí davant vostre i donar lo tret de sortida a unes festes tan esperades com les d’enguany, me fa molt de respecte i per avançat, vos demano disculpes per si en algun moment m’emociono. 

Me’n recordo que, a finals del 2019, a una festa que celebràvem al ball d’estiu, Anna -la llavors  alcaldessa- i els membres de la Comissió de Festes me van cridar un momentet per a proposar-me ser la pregonera de festes del 2020. Me vaig posar molt nerviosa i en conya, los vaig dir que no ho podia acceptar, que jo no era dingú i que no tenia la categoria per a fer un pregó. Uns minuts después de repassar les seues cares de decepció, los vaig dir que era broma i que ho acceptava encantada. Però, per dins meu, seguia pensant “per què jo?” si no he fet res massa extraordinari a la vida, més enllà d’haver marxat als 18 anys a estudiar a Barcelona i no haver tornat a viure al poble, més que de forma intermitent… La qual cosa no m’acabava de parèixer massa digna de reconeixement per part dels meus veïns i veïnes, precisament. Después, vaig pensar que igual és perquè això de tindre lo títol de periodista vestix molt, encara que hagués defraudat a algunes veïnes del poble que quan tornava als estius me preguntaven “Quan te vorem a la tele?”. Elles m’haurien volgut vore conduint algun programa de la tele estil “El diario de Patricia” o presentant les Notícies i vaiga, que això jo no m’ho havia ni plantejat mai.

Però tornant a l’encàrrec de fer el pregó, pensant-hi bé, me feia molta il·lusió, tanta, que, de seguida, vaig compartir-ho en familiars i amics com si m’hagués tocat la loteria. La qüestió és que en aquell moment no sabia que el 15 de març mos tancarien a tots a casa, com si fóssem moixons engabiats. Quan lo govern va anunciar la mesura extrema del confinament total, me vaig plantejar si agafar un bus i baixar cap als Reguers, on segur que estaria més còmoda que en un pis de 70 metros quadrats al mig de Barcelona. Però, de cop, me va envair un sentiment molt gran de responsabilitat. Aquella setmana m’havia passejat per tota la ciutat, anant en metro, de concerts i trobades socials i no sabia si havia pogut contraure el virus. A més, una companya de faena havia donat positiu. No podia arriscar-me a viatjar hasta casa perquè podia ser letalment contagiosa per als meus. Especialment, me preocupaven los iaios. I al mateix temps, sentia una contradicció. M’envaia la temor de perdre’ls, que se n’anessen mentres jo estava allà tancada i no tornar-los a vore. Així que em vaig quedar a Barcelona. I me penso que mai havia enyorat tant lo Reguers, los nostres carrers, la nostra gent, com allavontes. Me’n recordo del consol que representaven les fotos que m’enviava mun pare, algun dia, quan anava a les Collades a cuidar l’hort dient-me “la natura no s’atura”. O lo grup de WhatsApp de la colla on tothom anava compartint les seues vivències en aquells dies d’aïllament. Per sort, aquell estiu vaig poder baixar i teletreballar des de casa muns pares, aquí al poble i vaig viure, en totes les mesures de seguretat, l’últim estiu al costat de ma iaia. 

La iaia Esperança. Estos dies hai rellegit una espècie de memòries que ma iaia va voler deixar per escrit al 2009, quan va notar que les seues neurones començaven un procès irreversible que acabarien esborrant-li los records. Mun germà se va encarregar de deixar constància per escrit d’allò que ella li dictava. Allà repassa diverses vivències familiars, viscudes al poble: lo negoci dels cabassos, la primera línia d’autobusos Tortosa-Roquetes-Jesús i Aufara-Reguers, quan van acollir famílies andaluses refugiades, les coves on s’amagaven quan lo front va arribar aquí, com lo conflicte va afectar a suns pares a qui van tancar a la presó de Vinaròs i sobretot, parlava de les seues germanes, puntals imprescindibles per a ella. Com sabeu la iaia mos va deixar l’estiu del 2020 i este any passat va ser el torn del iaio Enrique. Mai oblidaré totes les històries i batalletes quan jo li contava que havia anat aquí o allà en los amics. Ell sempre tenia alguna anècdota que contar del puesto en qüestió perquè quan conduïa camions també s’ho havia voltat tot. No sabeu com agraeixo ara al destí, tot i haver viscut les distàncies imposades per esta maleïda pandèmia, haver-me pogut despedir com cal d’ells. M’han ensenyat tant! Especialment a entendre que vol dir ser dels Reguers. Així que també voldria que això d’avui fos un homenatge a n’ells. 

A n’ells i a tota la gent que mos ha deixat los darrers dos anys. Com lo tio Juanito de Saboga que, a banda dels seus somnis increïbles per a la Vall, també va fer tant per al poble -tenim la sort que sa filla Esther seguixque al peu del canó, tot i que quan me va dir que tornava a ser alcaldessa, no vaig poder evitar preguntar-li si ja sabia el que es feia…-. 

Però preparant això d’avui, me va vindre al cap també Maria Cinta l’estanquera. Perquè justament quan arribaven les festes, ella n’era una part essencial. Me’n recordo que, ja de ben menuda, me fascinava, vore-la sempre arreglada, ben pentinada i maquillada baixant la reixa de l’estanc quan acabava la jornada per a fer cap als actes de festes. I després, ja d’adolescent, vore que era una dona independent i se quedava en natros ballant tota la matinada i fent de dia. En un poble menut com lo nostre, on tothom sempre xafardeja i xiuxiueja, penso que per a mi com a dona, sense jo saber-ho, era un referent de llibertat, d’anar a la seua i de fer poble, diguessen lo que diguessen. Segurament ella i altres com ella tampoc ho sabien, però igual van fer més del que pensem per a que les dones de la meua generació mos sentiguessem més lliures del que pot ser ho havien estat les nostres iaies. Això me fa pensar també, en quan un grupet de xiquetes de diferents edats (jo en tenia 11) vam decidir muntar l’equip de futbol femení del poble. No mos ho vam qüestionar, igual com als xiquets, a natros també mos agradava lo futbol i vam decidir organitzar-mos, buscar un entrenador (Paulino) i posar-mos en marxa. A més, ocupar el bar (un puesto que sobretot freqüentaven homes) los dies de Lliga o Champions per a vore el Barça. I penso també en les dones llatadores que reivindicaven la nostra tradició i orígens voltant per les fires de les comarques properes representant-mos o en l’associació de dones que durant molts anys han organitzat activitats i saraus diversos per al poble. I sí, agrano cap a casa, que dir de man germana i ma fillola que com moltes  altres dones del poble no han tingut cap dubte en arremangar-se i dedicar-se a les granges i les terres (un món que durant segles havia estat masculí) al costat de mun cunyat i mun nebot. Hi ha la creença que les ciutats són més obertes al món, als canvis i que allà les idees revolucionàries triomfen més, mentres que als pobles som tancats, primitius i retrògrads. Pos jo que voleu que us digue, n’estic molt orgullosa de les dones d’este poble i de l’empenta que teniu per a demostrar que els temps han canviat. Per tant, avui això també va per vatros! (homes, no vos enfadesseu, a vatros també vos tinc molt de carinyo i sou importants, però crec que no necessiteu ser tan reivindicats).

Inevitablement, mentre preparava això d’avui també feia memòria i recordava la meua infantesa, adolescència i primers passos cap a l’edat adulta. Les tardes enjugassades, fent pastetes al Racó del Conill, com rebaldíem sèquia amunt i avall canviant les posts de puesto, les excursions en bici (alguna en “susto” incluït, te’n recordes Anna?), los ginolls pelats per les caigudes en patins per la plaça, los estius a la piscina i jugant a “l’escondite”, les nits caloroses anant a tocar timbres, assentar-mos a “la fresqueta” a escoltar les batalletes de la gent gran, anar a córrer la taronja. L’aulor de serradura de quan mon iaio mos portava a les veïnes i a mi a vore els pollets a la granja, lo gust de les figues recent collides a la figuera de la senyor Mercè, lo soroll de vidre i màquines de la fàbrica de sifons que em despertava a l’estiu per anar a treballar a l’oficina del Toscà…. Los primers enamoraments (i petons furtius detràs d’auliveres) i les primeres borratxeres! (alguna en final a l’hospital…), les matinades per anar a la muntanya a plegar aulives, garrofes i ameles, los futbolins al Contrast, los remember de dj Dani Calau (que, celebrem-ho, la setmana que bé torna!), les festes del rovelló, les acampades a la Vall, excursions al Port o a la Caramella, al llac d’Useres en les amotets… I això que passa als pobles, que a la colla, entre el més jove i el més gran igual hi ha deu o quinze anys de diferència i això pot ser és lo que fa que mos espavilem prou ràpid. I la veritat és que sense tot això, jo no seria qui soc i me fa immensament feliç i orgullosa haver-ho viscut i poder-ho recordar.

Torno un moment al diari de ma iaia perquè vull llegir-vos-en un fragment: 

Ara ja som molts grans ja que el meu marit té 87 anys i jo 84, però, veiem les notícies i la veritat és que no apunten molt bon futur, per natros crec que no ens cal preocupar, però lo que penso és que tota la joventut que ara existiu no us calgue tornar a repetir tot allò que natros ja vam passar i, quan veig a la tele tot este munt de persones parades i que les que ara pugen no tenen massa possibilitats de trobar faena, la gent que viu al carrer, les manifestacions a tot hora amb banderes de tots los colors que, se’m representa allò que veia quan era joveneta…

Esta preocupació de ma iaia pel futur de les noves generacions, me conecta en una cosa que fa temps que em barrunta pel cap: quin futur té lo nostre poble? Algunes, com jo, vam decidir quedar-mos a viure a fora quan vam acabar los estudis, però molta altra gent de la meua generació i més jóvens, han acabat marxant per la força. Perquè aquí no hi ha pràcticament oferta de lloguer, arreglar cases antigues val molts diners i si hi sumem les traves burocràtiques per a poder construir en terrenys familiars ja ni en parlem. Per anar a treballar tothom ha d’agafar el cotxe, molts serveis los tenim a Roquetes o a Tortosa… Per això, vull aprofitar també avui per adreçar-me, d’una banda, als representants i servidors públics i pregar-los que ho prioritzen, que hi pensen, que facen lo estigue a les seues mans per ajudar als jóvens a viure al poble. I de l’altra, a vatros, jóvens (i pot ser també als no tan jóvens, com jo), si teniu lo somni de viure aquí, lluiteu-ho, batalleu-ho, pot ser no serà lo més fàcil o còmode, però no llenceu la tovallola sense provar-ho. I penso en molts amics i amigues, en general, però en mon germà en particular,

Com sabeu, ma mare no és nascuda al poble, però confio que después de tants anys vivint-hi ja no se la considere “forastera”. Ella és de Mont-roig del Camp que és lo poble on lo pintor Joan Miró hi tenia un mas d’estiueig. Diuen de Miró que sempre que viatjava pel món duia una garrofa de Mont-roig a la maleta. Una manera d’aferrar-se a la terra. De no perdre lo punt de referència. I jo me n’he donat compte que sempre allà on he viscut, hai tingut alguna cosa feta de llata dels Reguers. Així que no sé per quins camins me seguirà duent la vida, ni si tornaré mai als Reguers a viure de forma estable, però lo que si que vos puc assegurar amics reguerencs i reguerenques és que sempre vos duré al cor i que allà on vaigue no diré mai “soc de Tortosa”, si no, soc dels Reguers, un poble a la falda dels Ports on tots mos coneixem i encara que a vegades, mos critiquessem, no dubtem en apoiar-mos i ajudar-mos quan toca. 

Voldria acabar dedicant també unes paraules de reconeixement per a la que ha estat la nostra alcaldessa, Anna, los últims anys. Segurament hi haurà coses que li hauran sortit bé i altres que hauria pogut fer millor, però de lo que estic segura és de que s’estima el poble, igual com tots natros i que hi ha deixat lo seu esforç i dedicació. Moltes gràcies, Anna! I desitjar també un bon mandat, a l’actual alcaldessa, Esther, que tot i que ja ho té per la mà, entoma el repte de fer camí cap a constituir-mos en EMD. Personalment, sempre hai anat a favor de tot lo que sigue guanyar en drets, llibertat i autonomia perquè això contribuix a que totes visquem millor. Així que molts ànims en este camí! 

Dit això, només me queda desitjar-mos que visquéssem unes festes majors màgiques i després de que mo les haiguen pres durant los darrers dos anys, vos animo a viure-les intensament, a celebrar que mos retrobem i a recordar los qui ja no hi són. A més, comptem en un cartell molt xulo que ha fet ma cosina Maria i d’aquí un rato també vorem a una persona que m’estimo molt, Ione, oferint-mos una demostració del seu somni de muntar a cavall. Los qui venen de fora del poble, pensaran que la nostra família ho té tot monopolitzat enguany, però és que aquí tots som una gran família! 

Pos això. Molt bones festes dels Reguers 2022!

Amb lo cap clar, sempre

Un dia qualsevol de la setmana passada me vaig convertir en la xica que plora al metro.  Asseguda, enmig de la massa, no podia aturar aquelles llàgrimes traïdores que lliscaven galta avall, escorrent-se darrere la mascareta. Una xica a qui la gent del voltant mirava de reüll i intentant dissimular la curiositat de si aquella tristesa era fruit d’una ruptura amorosa, d’un acomiadament laboral o de la pèrdua d’un familiar. Feia unes hores que mon pare me comunicava, per telèfon, que mon iaio ens havia deixat. Se n’havia anat. Ja no hi era.

Lo primer que vaig sentir va ser la impotència de no haver-ho pogut predir, lo dia de Reis, quan vaig acomiadar-me’n dient-li «mos veiem d’aquí a quinze dies.» Si ho hagués sapigut, hauria aprofitat per a treure-li més conversa, per a preguntar-li més batalletes de quan era transportista i s’ho voltava tot o de quan érem menuts i convivíem sota el mateix sostre amb ell, la meua iaia, mons pares i germans. Però lo cantó positiu és que va estar bé, amb lo cap ben clar i les idees ben segures fins a l’últim sospir, que va ser tranquil i sense patiment. Una frase que estos dies he repetit i sentit per activa i per passiva fins que ha perdut lo seu propòsit, s’ha banalitzat.

Un dels últims records que tinc d’ell havia estat motiu de broma amb amics, dies abans. Lo seu ritual la nit més màgica de l’any, la nit de Reis. Com feia des de fa uns anys, va seure a la seua butaca i va preguntar si ja hi érem tots tenyint lo menjador de certa solemnitat. Llavors, servint-se de la meua cunyada com a “secretària” (així ho va dir ell) se va disposar a cantar els noms de néts, besnets i nora i a lliurar-nos un sobre a cadascú sense poder dissimular una mescla d’orgull, dignitat i expectativa. A mi em va tocar un d’aquells sobres de finestreta dels que li arribaven amb els rebuts de l’abans anomenada La Caixa (que això sí, tot s’ha d’aprofitar) que em va arrencar un somriure murri. I tampoc oblido el comentari que ell mateix va fer quan li vam regalar una ampolla de colònia d’un litre: «Això és molt gran, no duraré tant jo!». Lo vam fer callar. Però ell ja l’havia amollat. I dient-ho assumia, sense embuts, allò que ningú de natros volia assumir, que li quedava ben poc temps a la nostra vora.  

Lo cinc de desembre me va pegar per retratar-li les mans a mon iaio.

I va arribar lo Dia del comiat. Entre emotiu, surrealista i bizarro. Així el descric. Així el recordo. Me sentia dins d’una ficció. Una invenció amb ressonàncies de Garcia Márquez, Ginzburg i Almodóvar. Les hores lentes al tanatori, esperant que veïns i veïnes del poble, ties, cosines i altres familiars llunyans vinguessin a oferir-nos el seu condol. Quan mon pare preguntava si el volien veure, se succeïen reaccions en escala: decidits que s’acostaven sense recança al taüt obert, altres que -per treure-li ferro- deien que el trobaven més jove i les que -esgarrifades- deien que no, que volien recordar-lo com l’havien vist, uns dies abans, ben viu i sense cap símptoma d’estar-se apagant.

I la Missa. Tornar a entrar a l’Església dels Reguers després de, no me’n puc recordar en detall, però diria que més d’una dècada sense fer-ho. Aquella església on, fins poc temps després de la comunió, freqüentava religiosament cada diumenge. Un temple on posava veu al Salm responsorial perquè totes les donetes de missa lloaven «lo bé que llegia en veu alta». No havia canviat gaire. Estava igual, però més endreçada, més lluminosa. Les mateixes imatges de santes i sants amb la mirada perduda cap al cel, la taula de pedra construïda amb una roda de molí i el Sant Antoni del porquet presidint l’altar. Les paraules del mossèn ressonaven al meu cap com un sedant, mentre jo em concentrava en la fum negra del ciri pasqual, la piuladissa dels estornells que poblen los arbres del costat fent de banda sonora eclesiàstica i el gest del Crist crucificat fet de fusta roginosa.

I retrobar totes aquelles cares del passat, que van ser decorat de la meua infantesa i adolescència, ara carregades d’arrugues i cabells blancs i més vivències a les esquenes. Però, com sempre, familiars, hospitalàries, tintades d’aquella certesa de “ser dels nostres”.

L’endemà, tornant a les vuit del matí en bus, vaig presenciar un espectacle al cel impossible de captar amb un objectiu i compartir a Instagram, només fet per ser admirat allà, al moment. Me trobava casualment -i diria que sortosament- gràcies a l’algoritme d’Spotify, escoltant Peer Gynt Suit No.1, Op. 46: I. Morning Mood. I de cop, a la meua mà dreta, una cella de núvols perfectament apegats de costat, formant una filera horitzontal, feien de teló d’un sol taronja. Com una clara d’ou, brillant, fort, que quan lo miraves, t’encegava durant uns minuts entelant-te la mirada amb aquells puntets psicodèlics. I a poc a poc, lo rovell d’ou, s’anava deixant veure tímidament. Ara surto, ara m’amago. Fins que va quedar reflectit en l’aigua del Delta de l’Ebre, com si tingués un bessó. L’espectacle va durar una bona estona i me va parèixer simbòlic, me va recordar les paraules del capellà lo dia abans quan deia que els meus iaios ara es trobarien i estarien juntets. No sé si això deu ser cert, i si es trobaran al cel o en un més enllà no imaginat mai per ningú. Però esta imatge me’ls va fer ben presents i me va fer creure que pot ser sí que igual com feien núvols, sol i aigua, ells també serien ara un tot, una conjunció, una superposició de dos vides llargues i plenes. 

Diuen que les olors són emanacions capaces de recordar-nos algú amb una vivesa forta. Si tanco als ulls, igual com l’olor d’unes mans que acaben d’escurar me porten a ma iaia, l’olor de pollets i serradura són mon iaio. Me fan reviure aquelles nits d’estiu enganxifoses quan mos portava a mi i a les veïnes, en lo seu Renault roig, a la granja. Hi anava per controlar que aquells pollastres en potència sentien el màxim confort, però xalava veient lo nostre esperit feréstec provant-los d’esbarrar. Sort que encara puc experimentar-la!

____________________

Mentre escric, una amiga ha publicat una piulada dient que avui li ha fet molta il·lusió que ens féssim una abraçada. Jo, no en sé el perquè, no havia estat mai massa d’abraçades. De fet, fins fa dos anys, era d’aquelles persones que es queden èrtigues com un arbre quan les abracen. Però a abraçar també se n’aprèn i per sort, ho he fet. Recordo que fa cosa de dos mesos -un cap de setmana que vaig anar al poble- quan m’acomiadava de mon iaio, me va dir «vine aquí» i me va fer fer-li una abraçada. Tot i saber que s’estava exposant, que sortia dels murs de protecció que havien aixecat al nostre voltant, que jo podia ser contagiosament fatal. Com me reconforta no haver rebutjat aquella abraçada.

Fins sempre iaio, no perdrem de vista lo teu llegat!  

M’encantaria una sèrie com ‘This country’ ambientada a casa nostra

Fa un parell d’anys, amb un col·lega de feina i a propòsit de la publicació del llibre Una família americana (Ara Llibres) de J. D. Vance, fèiem broma dient que els hillbillies de Catalunya som la gent de les Terres de l’Ebre. Òbviament, és una exageració. Però si que penso que alguna certesa hi ha en esta afirmació. Sovint, destil·lem rudesa, ens caracteritza un esperit feréstec i una mica indomable, som hospitalaris, però malfiats i ens hipnotitza allò salvatge. Trets que segurament compartim amb la gent de les zones rurals d’arreu ja sigui a l’Amèrica profunda o al Sud d’Anglaterra. I això no ens fa ser menys persones. Ni més autèntics. Mos fa ser natros, senzillament.

Kerry i Kurtan, els protagonistes d’esta comèdia, basada en el fals documental.

Estos dies estic seguint la sèrie ‘This country’ de la BBC a Filmin i no només me pixo de riure descontroladament, sinó que  també sento una gran empatia cap a Kerry i Kurtan, dos cosins de vint anys que no han aspirat a marxar del poble i fer vida en una ciutat més gran, com altra gent de la seua generació. Dos joves que fan vida al seu poblet prop del monte, sense massa complexos. El punt de vista que atorga la tècnica del fals documental que s’hi utilitza em sembla genuí i permet poder fer-ne sàtira, però des del respecte (pot ser a vegades no ho sembla, però crec fermament que el retrat que se’n fa -per bèstia que sigue- se fa des del respecte). Una formula que permet posar sobre la taula, de forma desenfada, les causes i conseqüències del despoblament rural, un dels temes estrella de debat social dels darrers temps, però que corre el perill de ser només això, un tema que queda bé per a un reportatge. Però un cop les càmeres marxen del poble, la vida allà segueix immutable: amb pocs recursos i serveis socials, sense oferta d’oci per al jovent que, a més, viu la impossibilitat de conèixer gent nova que no visque a milers de quilòmetres de distància (les apps encara no inclouen el teletransport) i amb dificultat per trobar una feina i una casa on independitzar-se.

M’ha fet gràcia buscar una foto de la meua colla del poble en plena adolescència. I és que sí, érem (i som) Kerrys i Kurtans. I Els Reguers -al sud de Catalunya- podria ser perfectament Costwolds -al sud d’Anglaterra-. I ja m’imagino també quins personatges mítics del poble podríen completar l’elenc. I mentre hi penso, m’agrada imaginar que alguna productora atrevida s’animarà a fer un ‘This country’ a la catalana 😊

La “colla” per allà a finals dels noranta, quan deuríem tindre entre 15 i 17 anys.

L’esperança és l’últim que es perd

Quantes vegades haurem sentit esta expressió, en moments difícils, per animar-nos? Especialment els darrers mesos enmig d’una pandèmia mundial que poc ens havíem imaginat més enllà de malsons apocalíptics provocats per històries de ciència ficció. Però avui li vull donar un sentit diferent a l’expressió escrivint este text en homenatge a la meua iaia Esperança.

El disset de juny de l’any passat, dedicava este altre text a la iaia Rosa. El disset d’agost d’enguany, exactament un any i dos mesos després, ens deixava la iaia Esperança, atrapada en un cos sense records, presa per l’Alzheimer des de feia uns anys. Així que em disposo a escriure-li unes quantes línies per donar valor, precisament, a la memòria.

El confinament -viscut sola, en un pis de dimensions petites d’una gran ciutat- va ser una muntanya russa d’emocions. En alguns moments l’atracció s’aturava, deixant el meu vagó metafòricament penjat. El balanceig agònic em duia a la ment la possibilitat horrible de no poder-me acomiadar de tu. Algun tipus de justícia còsmica (divina, diries tu) va fer que a finals de juny pogués instal·lar-me de nou als Reguers, a la casa on me vaig criar amb tu, lo iaio, pares i germans. Durant un mes i mig, he pogut ser a prop teu -això sí, amb distància i totes les precaucions que tan bé hem aprés a incorporar en la nostra rutina-. Quan vaig tornar, ja pràcticament no parlaves, més enllà d’algunes frases inconnexes que deies davant la televisió i de les teues oracions que repeties de forma programada. I de cop, asseguda a la punta antagònica del menjador on jo era, me fitaves fixament amb una curiositat infantil. Jo t’ho tornava. La mirada i el somriure. I tu hi tornaves, com si fos un torneig de ping-pong. No els oblidaré mai aquells somriures sincers, innocents, lliures de cap prejudici, fora de sí, serens. No calia res més per entendre’ns i duu a terme un particular ritual de comiat. Perquè les paraules també estan sobrevalorades.  

Les darreres setmanes he intentat fer memòria i recordar, cada dia, alguna anècdota viscuda al teu costat. De menuda, me fascinava lo teu nom, tot i la confusió que em creava veure’l escrit amb zeta a les cartes, quan ho pronunciàvem amb essa sorda. Intentàveu explicar-me que nosaltres dèiem el nom en català, però que als documents oficials l’havien registrat en castellà. Signes dels temps en l’època en que vas nàixer (l’any vint-i-cinc). Pensava que quina sort haver nascut als vuitanta perquè si no, m’haurien batejat com a “Rosario”! Independentment del que hi posés als papers, jo vaig decidir que sempre escriuria Esperança amb ce trencada que em semblava, a més, una lletra única, especial, que et feia a tu també inimitable.   

Lo dia del meu bateig. A la foto, tothom mira a la càmera, excepte les dos iaies.

Com ja he dit abans, tota la vida hem viscut amb tu i el iaio i com a mestressa de la casa, per a mi eres la iaia del seny i l’ordre. No ens enganyem, tenies una actitud dirigent i tendies a donar-nos consells en forma d’ordre. Però ho feies sempre pel nostre bé, per a que ens convertíssim en persones de bé, “persones com Déu mana”.

En este sentit, tenies una obsessió per a que ens ho mengéssim tot i no deixéssim remostrons al plat. L’altre dia comentàvem amb mon germà lo calvari que passàvem -tant tu com natros– mentre provaves d’empapussar-nos les llenties i ens rebel·làvem posant-nos el tovalló a la boca i assumint que ens trobaríem lo mateix plat per a berenar o per a sopar. Imagino que com moltes iaies que, com tu, havien viscut la misèria de menudes. Pot ser la meua manera de compensar-t’ho és que les farinetes que feies, aquell plat de pobres que segur que havia salvat de morir de gana moltes famílies durant la postguerra, fos lo meu plat preferit, mentre els altres infants preferien los macarrons o la carn arrebossada.   

A l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer fent memòria històrica i familiar.

El 29 de juny del 2017, el Ple del Parlament va aprovar la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que autoritzava l’Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar i fer pública una llista dels processos instruïts pel règim franquista. Mon pare va trobar-hi el nom dels teus pares, Joan i Dolores, de qui havia sentit explicar que després de l’entrada de les tropes nacionals als Reguers, havien estat detinguts i portats a la presó de Vinaròs. Quan m’ho va comentar, vaig demanar hora a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer a Barcelona per poder consultar la documentació conservada sobre la causa. De tot el que vam trobar, n’extraiem que van estar injustament empresonats -com tanta altra gent- del juliol del 1928 al febrer del 1939, deixant-vos a tu i a les teues germanes soles al poble. L’exercici d’imaginar-me com havíeu hagut d’espavilar-vos, m’ajuda a comprendre el teu caràcter i l’objectiu de donar un futur millor al teu fill, néts i besnéts. 

Pocs mesos després de nàixer jo, ma germana va agafar no sé quina malaltia estranya que va fer que mons pares se l’emportessin urgentment a Sant Joan de Déu on, sobretot ma mare, hi va passar moltes nits de vetlla. Ma mare sempre explica lo greu que li va saber quan tu li vas trucar emocionada perquè m’havia sortit la primera dent. Per poder cuidar d’una filla, s’havia perdut una de les fites biològiques de l’altra. Però, per sort, hi eres tu, parant compte de mi durant aquells mesos d’incertesa per la salut de l’altra neta. Per sort, tot va acabar bé i ma germana es va curar. Jo no me’n recordo, però imagino que al meu subconscient li va quedar alguna cosa d’aquells mesos que el iaio i tu em vau fer “de pares”. 

Omnipresència i discreció. Això també et caracteritzava.  S’ha de dir que jo era una barreja de personeta maldestra, innocent i insegura i com a tal, tenia molts números de protagonitzar petits desastres quotidians. Quan trencava un got a les set del matí pensant que tots dormien, apareixies tu per darrera, sense fer soroll per arreglar-ho. Quan em posava a la butxaca el tros de plàtan que no em podia acabar i anava sigilosament a enterrar-lo al sorral del carrer, m’enganxaves com una bona investigadora. Però sempre recordaré quan et vas convertir en Tomàtic. Sí, sí, Tomàtic lo del Club Súper Tres. Una vegada més, aprofitava el fet de ser una xiqueta matinera per fer de les meues a aquelles hores en que la son encara prenia la casa. I aquell dia que vaig decidir trucar al Tomàtic per dir-li la resposta a la pregunta que acabaven d’anunciar, resulta que tu te’n vas adonar, vas agafar el telèfon per l’altra línia i em vas colar, de mig a mig, que eres ell. Anys després, quan m’ho vas confessar, la meua cara era la que es va posar roja com una tomata.

Estos dies, també he llegit lo diari que vas dictar-li a mon germà al 2009, quan ja veies que la memòria et començava a fallar i que calia deixar per escrit la teua història personal. Allà expliques el moment en que el vostre pare te va deixar triar si volies estudiar o anar a fer costura. I tu reconeixes que com no t’agradava estudiar, vas escollir aprendre a cosir. Això també vas intentar transmetre-m’ho. Anàvem al teu bagul dels retalls de roba i triàvem quin li quedaria millor a la meua Barbie. Intentaves ensenyar-me a fer servir bé els patrons, però el resultat acabava sent un sac de pataques o una túnica medieval que li calçava a la nina arravatant-li tot lo glamur que els senyors de Mattel s’havien entestat a donar-li. Cosir a màquina no en sé, però gràcies a tu, me cuso els traus dels calcetins i els botons que em cauen.

Los darrers anys de la teua vida, la nostra relació ha estat marcada per la distància -la física i la imposada per l’Alzheimer-. Però de forma intermitent, quan venia a casa, aprofitava qualsevol ratet per xarrar en tu, encara que no tinguessis clar qui era aquella xica que et parlava. Me vas deixar tant de pedra fent-me de cop, en un moment de lucidesa, aquella pregunta… Que quedarà entre tu i jo. Un moment que vaig voler conservar al meu Instagram i on m’agrada tornar-hi de tant en tant.

Iaia Esperança. 94 anys de vivències en un menut poble a la falda dels Ports. Tot lo que tu eres, queda ara en natros, i això no deixarem que marxe.

“La menuda”

Mans com a peus (III)

El rellotge de la piscina del gimnàs marca les 6.55 h. La llum encara resta apagada. La porta dels vestuaris s’obre tímidament i comencen a desfilar banyistes amb pretensions de nedadors professionals. Ocupen posicions. Estiraments. Mirada fixa cap a l’horitzó. Immersions. Braçades. Neden en la penombra protegits per una enorme vidriera que deixa filtrar els primers rajos de llum somorta del dia que s’aixeca. La llum dels fluorescents s’encén. El ritme de les braçades augmenta. Crol, braça, esquena, braça, crol. Nous banyistes amb aires de nedadors es llencen a la piscina. Els carrils comencen a recarregar-se. Un amfibi per aquí. Avançaments per l’esquerra sense intermitents. Un atleta per allà. Competitivitat. La serp d’aigua va a la seua. Aquell nedar relaxat i lent. Pesat. Hiperactivitat per l’altra banda. Dos banyistes que neden massa prop s’entortolliguen per mil·lèsimes de segons com si fossin un engranatge mecànic i segueixen com si res. Moviment impostat travessant les aigües revoltes.

I si ara tota aquesta activitat frenètica s’aturés ipso facto i veiéssim clarament qui cova la ira dins seu i qui no fa més del que pot, per peresa? Cossos inerts enmig de la llacuna Estígia. Els uns quedarien immersos amb alguns membres surant entre la fina barrera enganxifosa que separa l’aigua de l’aire i les òrbites oculars bombades amb foc a les pupil·les. Els altres, submergits completament amb cara de peix bullit a qui ha arribat l’hora mentre dormia els cinc minuts de mandra al matí. La piscina olímpica del gimnàs convertida en un immens pantà ple a vessar de cossos pecadors. I la seua Virgili -camuflada de socorrista- mirant-s’ho de lluny, objectivant els fets, sense ganes de salvar ningú.

L’única noia que neda entre les corxeres decideix aturar-se. Respira a fons. Estira el cap, flexionant el coll primer cap a l’esquerra, després cap a la dreta. Amb cura. Entortolliga el dos dits índex passant els braços per darrera l’esquena. Recolza les mans a la vora de la piscina, flexiona els braços, pressiona amb els bíceps, salta lleugerament per posar el cul sobre la superfície i sense recolzar les mans enterra de nou, troba l’equilibri. S’aixeca les ulleres. Clac, clac. Camina amb l’esquena ben recta, la mirada altiva. I, discretament, s’arregla les vores del banyador.

Mans com a peus (II)

Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Si els preus dels lloguers continuen pujant, m’hauré de plantejar anar a viure al camp a plantar un hort ecològic i criar quatre gallines.

> Set, vuit, nou, deu […] vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre […]

L’alerta quatre per terrorisme hauria de preocupar-nos mínimament, no?

> Dotze, tretze, catorze […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Que les dones cobrem menys que els homes és un acudit de mal gust en ple segle XXI.

> Quinze, setze, disset […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Tot aquest boom de les apps per lligar demostra que poc valorem la solitud.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La tia aquella que se m’ha colat a la caixa del súper es mereixia… És igual, no hi penses més: el karma li tornarà…

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Ha estat bé allò que li he dit avui al meu cap, no? M’he mostrat forta i decidida. Crec que ha colat.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

El veí del bloc del davant té un aire James Dean quan surt a fumar que…, però si t’hi fixes bé, bah!, no val un pito.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Vols dir que m’ho hauria de creure allò que m’ha dit aquell tio a l’Insta? Segur que era una vacil·lada. No li contestaré.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Este banyador té el tirant desgastat i em provoca un frec a l’espatlla que veig les estrelles.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La ment en blanc. Només nedar em permet esborrar totes les pardalades que segrega el meu cervell. Sí, és millor deixar la ment en blanc.

{sèrie de deu piscines d’esquena}

 

Un, dos, tres, quatre. Respiració a la dreta. Un, dos, tres, quatre. Respiració a l’esquerra. […]

{sèrie de quatre piscines de crol}

 

Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. […]

{sèrie de dos piscines de braça}

 

Prou.

D’esquena al mur de la piscina, hi recolzo les mans, flexiono els braços, m’impulso i ja sóc fora. Estiro bé espatlles, braços, cames i coll i marxo cap als vestidors intentant fingir el caminar xulesc propi d’una campiona del món de natació. No vol dir que me’n surti. Abans d’obrir la porta, quan ningú em veu m’arreglo sigil·losament la vora del banyador, mentre penso que me’n cal un de recanvi.

Mans com a peus (I)

«Estira més, força una mica, va, estira, més…, hi has de poder arribar, Això no pot quedar així!». Les paraules del senyor Ventura -xandall Adidas® amb ratlles verticals als costats, ulleres Ray-ban® d’aviador i xiulet dictatorial- retronaven dins del seu cap. Es debatia entre si odiar sense contemplacions o respectar vehementment el professor d’Educació Física que semblava avesat a donar ordres a una formació militar. Mentre, ajaguda a terra, cames estirades i esquena pretesament recta, Alba intentava arribar a aquella fusió impossible entre les puntes dels dits i les puntes dels peus. No hi havia manera humana. Uns tres centímetres separaven dites extremitats, mentre forçava la postura al màxim, buscava la luxació, es desesperava sencera. Aquella manca d’elasticitat li feia venir ganes de cridar a mig camí entre la desesperació i l’esglai cada cop que ho provava. Però no ho feia, simplement s’encongia d’espatlles, es rendia i intentava esquivar la mirada inquisitiva del senyor Ventura.

«Tens les mans com a peus» li deia el pare quan apareixia amb un d’aquells plats rústics de terrissa decorat per un detall en groc. El plat el duia trencat perquè, no sabia com, durant el trajecte de la cuina a la taula, li havia relliscat estavellant-se sorollosament contra terra. O quan s’acostava a un dels rosers de l’hort per collir una rosa per la mare i en sortia amb els dits carregats d’espines i plorant a cor que vols. O quan feia malbé l’estructura de porexpan del projecte de Plàstica, sense poder-se fer al càrrec de com s’havia produït aquell incident, si ella «ja havia parat compte!». Les mans com a peus. Les mans com a peus. Les mans. Els peus. Si caus. No els veus.

«Què deurà voler dir? Les mans són les mans i els peus, els peus» pensava ella i seguia corrent i bambant i caient i aixecant-se i cremant-se la pell tendra amb el roig de la pista de futbol sala. Ara sí, ara també, anava per terra. Els genolls pelats són una constant en la quotidianitat de qualsevol xiquet, però allò seu era fora de mida. Encara no acabaven d’ajuntar-se les plaquetes suficients per formar una crosta tova envoltada de pus, que ja tornava a sostovar-se després d’una caiguda amb els patins de línia a la plaça.

Ja granadeta, la mare li va explicar que preocupats per aquesta maldestresa exagerada, quan era menuda, la van dur al metge. Encara ara, Alba es pregunta quina tesi li devien explicar al doctor o doctora en qüestió. Després d’examinar-la del dret i del revés, van arribar a la conclusió que tenia «els genolls cap endins» -una argumentació poc científica, però així és com li ha explicat sempre la seua mare-. I si al diagnòstic hi sumem que tenia els peus plans i la columna vertebral lleugerament torçada, la conclusió que se n’extreia era que Alba havia vingut a aquest món a trontollar com una muñeca de Famosa més que a caminar amb l’estil d’una model de Prêt-à-porter.

Que les xiquetes creixen i s’espiguen abans que els xiquets podria ser un tret de superioritat agafant-nos al darwinisme més bàsic. Però no. Convertir-se en una de les altes de la classe només va fer que empitjorar els problemes d’esquena que patia Alba i el seu repte va passar de ser mantenir l’equilibri al d’arronsar-se constantment, fer-se menuda i esdevenir de nou, normal, com la resta. Però la davallada als inferns de debò va tenir lloc quan als onze anys una prematura menstruació no desitjada va instal·lar-se a la seva vida, al mateix temps que dues protuberàncies creixien sense parar a la zona del tòrax. Les classes d’Educació Física es van tornar, per a ella, sessions de tortura dignes de la brigada político-social del franquisme. Cada cop que feien la course Navette, se sentia observada per mil ulls conscients que aquells dos globus pesants a la part davantera no ajudaven gens a la seua agilitat. I d’aquesta mateixa manera, va haver de deixar de jugar a futbol amb els nois perquè a la mínima que rebia un cop de colze o una pilotada al pit havia d’escollir si era pitjor el dolor físic que sentiria durant uns minuts o la humiliació que carregaria en aquella esquena mal girbada durant mitja vida. Pensant-hi, el dolor físic no tenia pràcticament lloc en la seua experiència vital. Pot ser tantes caigudes o el fet que l’atropellés un cotxe amb només cinc anys l’havien immunitzat del dolor. Sí, la seua marmita de Panoràmix eren les hòsties que li havia propiciat la infantesa. I així ho evidenciaven tot tipus de metges: dentistes que li remenaven la boca i feien netes les càries; practicants que li clavaven una xeringa amb un fort medicament a l’anca; infermeres que li introduïen l’agulla a la vena per extreure’n una mostra de sang. «Esta xiqueta ni s’immuta; que bé que es porta!, tant de bo tots fossin com ella.» I ella, satisfeta, somreia i coïa la seua venjança.

IAIA ROSA: Honeini. Here am I. Sóc aquí

SAMSUNG CSC

Iaia, te n’estàs anant. Sí, poques hores et queden aquí, a l’espai terrenal. I tinc la necessitat inherent d’escriure’t unes ratlles. Perquè jo sempre he sigut més d’escriure-ho que de dir-ho. I ara em sap greu no haver parlat més i haver callat tant.

Tu sempre has estat per a mi un estel que em guiava en tres coses.

La primera, no negar-li un somriure a ningú. A Mont-roig, tu eres la “Rosa dels bolsos”, la Rosa que regentava una botiga de joguines. El paradís pels més menuts. I la salvació d’aquells que necessitaven un sorgit per a un descosit. Quan era una xiqueta, era al·lucinant que la meua iaia tingués la botiga de joguines del poble, un espai somniat on les nostres il·lusions –i les de tantes xiquetes i xiquets- prenien forma, especialment dies abans de la Nit de Reis. Però també arreglaves bolsos, cinturons, pantalons i altres peces de roba que tanta gent espatllava i volia seguir lluint després de l’arreglo que tu els conferies. Per això, per a mi eres una espècie d’heroïna, algú que ajudava sempre als altres a fer realitat els seus somnis. Somnis banals, pot ser, però imprescindibles en el dia a dia. I ho feies amb un somriure constant, com no podia ser d’altra manera. Quan arribava l’agost, recordo sortir de casa agafada de la teua mà amb l’orgull que significava ser la néta de “la Rosa dels bolsos”, la de la botiga de joguines que reparties tantes il·lusions entre la quitxalla. I arribava la Fira a l’agost i tu tenies el teu espai ben recarregat de joguines al recinte firal, un espai anhelat per tantes xiquetes i tants xiquets i jo feia el trajecte d’Els Reguers a Mont-roig amb els meus pares, emocionada perquè sabia que “em firaria”, però també perquè començava un periple d’un mes de quedar-me vivint a casa teua. Durant aquells dies, esmorzava cada dia els croissants que m’anaves a buscar al forn, la xocolata desfeta, caminàvem cap a l’ermita recollint higos chumbos i no paràvem de saludar gent carrer amunt, carrer avall. Eres tan popular! Però popular per la teua simpatia, pel teu somriure, per ser una dona senzilla, agradable, agraïda i sempre disposada a ajudar. No et calia pronunciar més que un “hola” o un “adéu”, i tothom se sentia proper a tu, agraint el teu somriure, i tu amb el cap ben alt.

La meua mare m’explicava que ella havia nascut a Andalusia, en una cova al poble de Galera, a Granada, però que només tenia un mes de vida quan tu i el meu avi vau decidir “agafar els pataquets” (com diem als Reguers) i emprendre el vostre viatge sense retorn cap a Catalunya. Vau fer cap a Mont-roig del Camp (el poble on Joan Miró va decidir retirar-se en ser conscient de la seua malaltia) i allà vau treballar dur en un camp sembrat d’oportunitats. Per a mi, que havia nascut i crescut en un poble de les Terres de l’Ebre, trobar-me amb la iaia Rosa (l’abuelita com et deien mons cosins) era una experiència lingüística curiosa, sense ser-ne conscient. Tu parlaves castellà i jo, català. Però això no representava cap tipus de problema. Cadascuna ens expressàvem amb la nostra llengua materna i ens enteníem a la perfecció. Tot sovint, tu t’esforçaves per dir quatre coses en català i jo intentava parlar el castellà dels llibres que trobava als prestatges de casa (Borges, García Lorca i altres abanderats de la Generación del 27). Això feia que tant tu com jo inventéssim paraules (castellanades, catalanades…), però sense cap recança, cara a cara, ens expressàvem i ens enteníem. Cada estiu, recordo la teua frase “nena, com has endergaça’t” i jo fent-te que no amb el cap, conscient que l’adolescència només feia que posar-me quilos al damunt, però tu no podies més que fer que mirar-me amb bons ulls i intentar donar-me una mica de l’autoestima que m’era tan necessària….

La segona lliçó de vida que em vas donar, per tant, era que la llengua, els orígens, el color de la pell, no podien ser una barrera a l’hora de relacionar-nos amb els nostres veïns. I mira que jo sempre he tingut la pell ben blanca, problemàtica a l’hora de prendre el sol i propera a al·lèrgies i inconveniències, mentre envejava la teua pell colrada pel sol, ben morena i símbol de fortalesa, que la meua cosina, el meu padrí i el meu germà comparteixen amb tu. “Una rubia i una morena” com deia el tío Manolo en veure’ns a mi i a la meua cosina Analís –de la mateixa edat- corrent amunt i avall per casa teua. En aquell moment, encara que només fos per sentir-me més propera a tu, hauria preferit ser la morena, però em va tocar ser la rubia.

La tercera lliçó que em vas inculcar és la teua passió per la pintura, el cosir i les plantes que sempre he interpretat com expressions artístiques que a la teua manera has fet aflorar. Lo tema de la pell, pos no, no el vaig heretar. Però crec que esta passió per l’art que he tingut dins del meu ésser sempre, em ve de tu. Ara mateix, tinc un quadre teu penjat a la paret. Ja ho sé, res té a veure amb un Le Corbousier, un Rothko o qualsevol altre artista que pugui quedar ben bé a les parets dels meus amics que viuen, com jo, a Barcelona. Però té la teua visió, les teues ganes de representar, sempre m’han fet sentir identificada i part de les representacions artístiques. Les mateixes que expressaves mantenint els teus geranis ben ufanosos. Les que, de cop, a la vellesa, vas decidir expressar pinzell en mà. I a mi, este caminet verdet, marronet i groguet que va des dels arbres més senzills a la caseta de la muntanya per un caminet simple i rústic, em fa voler viure i avançar i caminar pels camins que em trobo davant per davant cada matí. Gràcies per pintar-me’l. Gràcies per decidir que allò que tu pintaves, tenia sentit. Per a mi, al menys, té tot el sentit del món.

Tot això que he intentat expressar en uns quants paràgrafs es queda curt per demostrar tot el que sento per tu. Ahir, vaig fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus per dir-te adéu, conscient que ja no podríem comunicar-nos. Tu, bussejaves per un somni de morfina, mentre mon germà, ma mare i jo improvisàvem xerrameca al teu costat. Ja ho sé, no eres conscient de res del que estava succeint en aquella sala on regnava l’olor del líquid desinfectant. Tu ja fa dies que no toques de peus a terra. Que ens has abandonat a totes i tots en les nostres cabòries. Però jo estic segura que mentre parlàvem de les nostres històries al teu costat, que mentre fèiem ús de la poca ironia que ens queda per no enfonsar-nos del tot, tu eres conscient de les veus dels teus néts, dels teus fills, allà a la vora i dins del teu paradís particular somreies pensant que el que deixes és el llegat que tu has sembrat, has regat i has cuidat per a que creixem sent persones que somriuen, que respecten, que comparteixen i que creen.

I d’esta manera, iaia, et dic adéu. I em sento, més que mai, hereva del teu llegat. Del llegat López del meu avi, del teu llegat Marín, de gent que sempre heu prioritzat l’esforç, el treball i la dignitat de ser qui sou. Sempre et duré dins meu, iaia. I com tu et dius Rosa, jo em dic Roser, la planta que fa esclatar les roses ufanoses que per Sant Jordi són símbol d’amor i d’estima. I pot ser per això, sento tanta admiració pels llibres que al costat de les roses per Sant Jordi, són protagonistes.

Sempre teua,

La teua néta, Roser.

Pdta. El títol del post, ve d’una novel·la que vam publicar a Amsterdam que en català és “Sóc aquí” i en anglés, “Here I am”. Fa pocs dies, veient una sèrie protagonitzada per una família jueva nord-americana, vaig ser conscient que s’emocionaven amb un concepte que era “Honeini”, que vol dir “Sóc aquí” i que Jonathan Safran Foer va utilitzar per titular la seua última novel·la que nosaltres vam publicar en català. I em va semblar molt especial com aquella família feia servir aquest concepte que a mi també m’ha fet pensar amb la nostra família.

Pdta 2. I d’aquí poc, faré un altre post dedicat a la meua altra iaia, Esperança, que s’ha perdut, que viu una regressió vital i està immersa en un altre món, un món que tenia sentit fa molts anys. Quina sort tinc de que les meues iaies tinguen noms tan bonics, no? Rosa i Esperança. Dos elements que mai em faltaran. De roses i d’esperança, ja us dic jo que sempre n’estaré envoltada.

La muntanya russa EXSONVALDÉS al Sidecar

Avui me ve de gust fer una petita crònica “d’anar per casa” del concert dels francesos Exsonvaldés que vaig presenciar ahir al vespre a Sidecar.

A les 21.30 h amb l’obertura de portes, la claustrofòbica sala de concerts va quedar còmodament plena. Trenta minuts d’espera van donar per poder respirar el desfici del públic expectant per escoltar-los. I efectivament, només pujar a l’escenari i comportar-se com si estiguessin al menjador d’un apartament envoltats de col·legues i els seus seguidors en van tenir prou per donar el tret de sortida amb una forta ovació.

Acostumats a passejar-se per grans festivals europeus i actuar davant d’un públic multitudinari, van pujar a l’escenari minimalista de la sala de la Plaça Reial amb l’ambició de fer-nos passar una gran nit. Una cosa que no puc evitar analitzar durant un concert és l’equilibri que creen els propis membres del grup, l’alineació sobre el terreny de joc. En aquest cas, l’actitud de cantant que liderava visiblement el grup era important, però el que era l’autèntic virtuós de la nit era la seva “mà dreta” que tant encapçalava el ritme amb la guitarra com es marcava un solo amb el teclat capaç de posar-nos la pell de gallina. El baix i el bateria es limitaven a ser discrets, però sense deixar desatesa en cap moment les seves missions individuals. A partir d’aquí, jugaven a interposar melodies vitalistes enmig d’inicis reflexius i en algun cas, desconcertants.

Ja veieu que els francesos inspirats pel nom d’un petroler enfonsat em van entusiasmar, però si he de fer una crítica negativa són els seus temes en anglès. Tal com ha passat a casa nostra amb grups com Mishima que en un inici bevien dels seus referents anglòfons, van trobar la seva essència interpretant lletres en la seua llengua materna. Amb els Exsonvaldés passa el mateix, se’ls veu incòmodes amb la llengua britànica i en canvi, ho peten amb el seu francès dolç, encadenant les síl·labes, potenciant la melodia i, en definitiva, dotant les seues cançons de poesia.

Després de delir-nos durant més d’una hora amb els seus crescendos musicals, van acabar-se de posar al públic barceloní a la butxaca interpretant una versió del tema vuitantè de Radio Futura “Enamorado de la moda juvenil”.

Us recomano escoltar el seu últim disc “Lights” i especialment el tema L’aérotrain.

El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com