.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.
_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.
_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia, s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.
Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.
No acostumo a comentar ni ressenyar llibres quan em trobo a la meitat de la lectura -normalment o en parlo abans fent saber les expectatives creades o bé després, donant la meva pobra opinió-. Però ara mateix, estic tant impactada per la lectura que duc entre mans que necessito parlar-ne i reflexionar-hi constantment.
Es tracta de Cartes completes (1960- 1983), un recull de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales que resumeix molt bé la seva relació autora – editor. Però no només això, sinó que la gran selecció de cartes feta a cura de Montserrat Casals conjumina peces diverses de gran part de la història de la literatura catalana del segle XX.
En elles podem entendre el caràcter turmentós de la narradora, la seva tossuderia i la seva personalitat sovint 
contradictòria. Però també veiem en Sales la insistència d’un editor, la seva perseverança en l’intent d’internacionalitzar la nostra literatura i aconseguir la traducció al major nombre de llengües possibles de La plaça -com ells anomenen-. Amb El Club Editor, Sales va rellençar escriptors com Vilallonga o Rodoreda que pot ser abans havien estat rebutjans per grans veus crítiques de la literatura catalana com podia ser el jurat del premi Sant Jordi de novel·la. I tot això a través de les seves pròpies paraules, les seves pròpies discussions i la seva expressió escrita.
D’aquesta manera, veiem a través dels seus ulls la situació lenta, però progressiva de millora de les lletres catalanes i els esforços que tots dos fan per a contribuir-hi. Tot, amenitzat amb divertides discussions sobre 
correccions de les obres de Rodoreda (l’un vol dir cuarto i l’altra cambra; l’una vol dir vorera i l’altre cera) o bé crítiques àcides contra personatges de l’època que per diversos motius no els hi eren simpàtics.
Encara em trobo per finals dels seixanta i cada carta que llegeixo m’enganxa més a seguir llegint-ne. Tinc una sensació com de voyeur, d’espía de les vides mig privades mig públiques d’aquests dos immensos noms que ens han deixat un llegat molt valuós.
Com deien els dos interlocutors al final de moltes missives: Visca la literatura en català! Visca La Plaça! Visca El carrer!
“Nunca se como empezar;
nunca se como acabar…”.
Així sonava la cançó “La última cena” de Señor Chinarro. Però per molt que digue, Antonio Luque ha sabut començar i acabar molt bé el seu primer llibre publicat: Socorrismo. En una bona dosi de surrealisme, ironia metafòrica i molta poesia -encara que es tracte de prosa-, aquesta “càpsula literària portàtil de lectura instantània” com resa l’interior de portada publicada per Alpha Decay dins la col·lecció “Alpha Mini” és capaç de portar-te a un món estrany però no per això il·lògic.
Prudentment, Luque només inclou dos contes en aquest breu compendi que permet al lector tastar la ment il·limitada del sevillà. I esperem que després d’aquest tast a mode de “delicatessen” puguen venir molts plats forts.
Breument. Mentre “La mina” és un submón on l’ordre natural d’un poble gira entorn la seva activitat minera, “Socorrismo” és una lliçó de vida gamberra. En el primer, personatges que semblen extrets d’un còmic i situacions que els porten a l’extrem confereixen a la lectura un interès creixent per poder entendre els embolics que van fent-se grans a mesura que avança el relat. Aparentment una sèrie de disbarats ben ordenats, però en realitat, equilibris i malabarismes brutals amb el llenguatge i la gran imaginació de l’autor. Com algú va escriure a la contraportada, guarda certs paral·lelismes amb el realisme burlesc de Mortadelo y Filemón. I en el segon relat que dona nom al llibre, una història d’amor, o dos o tres… Millor que no us en digue res i que intenteu llegir-lo sense cap informació prèvia.
Simplement, brillant. Tot i que no sóc objectiva.
Penso que ja fa temps que la música feta en català està vivint un moment d’obertura que no només fa que sigui més visible, sinó també més diversa.
Fa uns dies, vaig entrar a un centre comercial especialitzat -segons diuen- en productes culturals i vaig haver de fer “mans i mànigues” per trobar la secció de música en català. Amb l’afegit d’alguns elements per despistar com que discos com el dels Manel es trobessin a l’apartat “Novetats” -pot ser ja ha plogut una mica des de que va sortir al carrer o m’ho sembla a mi?- barrejat amb altres discos internacionals i, en canvi, no hi fossin a “Música en català”. Però un cop davant del prestatge on els títols et fan sentir “a casa”, una gran diversitat de colors i estils de portades, així com de noms em van fer retornar l’esperança que estava a punt de perdre feia uns minuts.
Una setmana després, em trobava a una sala Bikini plena esperant el resultat de la final del Sona9, el concurs de maquetes dels Països Catalans que si bé va començar d’una forma modesta i sense fer gaire soroll, després de set edicions podem dir que ha fet emergir al nostre panorama musical grups com Sanpedro, Ix! o Manel. Els Mine! (pop, Barcelona) van ser els triomfadors de la nit, seguits dels Estúpida Erikah (folk-rock, Terrassa) i Minimal (pop electrònic, Barcelona) -que, per cert, en una entrevista, Miqui Puig confessava estar escoltant maquetes d’aquest últim grup-. Parant una mica l’orella, el públic trobava alguna pega a tots els grups, però també virtuts i semblances amb grups d’èxit. La conclusió a què vam arribar la majoria era que la música en català ha superat complexos i que en aquests moments es fa música de qualsevol estil en la nostra llengua. Per fi, els referents universals es barregen amb l’ús del català.
En acabar la nit, les ovacions que es van endur tant “El nota” el guanyador del Sona9 de l’any passat a ritme de hip-hop com els Mishima, uns dels abanderats del pop indie català, demostraven, un cop més, que la música en la nostra llengua gaudeix d’una bona salut.
Classificat com a: literatura
Dissabte i dins la programació d’actes de la II Fira del Rovelló d’Els Reguers, vam presentar l’últim llibre de la xertolina Francesca Aliern, Aigües Fondes. Ens trobàvem davant de l’escriptora més llegida a les Terres de l’Ebre, segons dades de vendes. I vaig voler apuntar alguns punts positius que la lectura de la seva última obra em van despertar i que podrien ser, en part, motiu d’aquest èxit de vendes:
Normalment, en els seus llibres destaca un afany de retrat de la societat i de búsqueda de que aquesta sigue més lliure i justa. En aquest cas, la pròpia tria del tema ho demostra. Es tracta d’un assumpte que malauradament avui en dia apareix molt als mitjans de comunicació, però que ha existit tota la vida i en alguns temps era més difícil de treure a la llum: la violència de gènere.
L’autora juga a més, amb un context històric molt ben descrit i documentat, però que queda tant ben encaixat com un regust que es desprèn de la història personal . La situació s’emmarca en un moment concret: el relat comença durant l’últim període del franquisme i va avançant per les següents dècades. La protagonista viu mentre ocorren fets històrics que molts dels que esteu aquí heu viscut i d’altres hem estudiat i sentit explicar als nostres pares i iaios. La mort de Franco, la transició cap a la democràcia, el pas de l’opressió al dret de les llibertats individuals. I Aliern juga en ventatja ja que no ens diu en quina poble ni en quina ciutat de les Terres de l’Ebre s’esdevenen els fets, però ho coneix tant que la descripció ens fa fàcil deduir-ho.
I finalment, cal destacar el llenguatge proper que posa en boca dels protagonistes. L’acció se situa a les Terres de l’Ebre i el fet que els personatges parlen com natros li dona més realisme. Trobem per exemple, algunes paraules pot ser més col·loquials que els joves ja gairebé no diem encara que les hem sentit dir tota la vida als iaios. Això contribueix a que els personatges siguin naturals i espontanis, de carn i òssos.
En definitiva, jo us puc dir que és una d’aquelles novel·les que quan comences no pots parar de llegir (jo ho he fet en 4 dies) i que pels motius que ja us he comentat, val la pena llegir-la. Trobareu l’obra en versió llibre digital al web d’Editorial Cossetània.
D’altra banda, l’escriptora ens va explicar la curiositat de quan va començar a escriure el llibre tenia la intenció d’escriure una obra que girés entorn de la cituació del barri del Rastre -el casc antic de Tortosa-, però un trobada casual li va fer girar la truita. Un dia es va trobar amb una amiga que li va dir que s’havia mort el seu marit i ella li va dir que l’acompanyava al sentiment. Per sorpresa seua, l’amiga li va dir “no em dones el condol, felicita’m, perquè per fi sóc lliure”. Unes quantes trobades amb aquesta antiga amiga retrobada i amb algunes altres dones que havien passat per la mateixa situació van convertir-se amb l’embrió de la novel·la que avui ens ocupa i que per tant, te també un punt de “reportatge vital”.
Prenent l’analogia amb la formula de Pirandello de “teatre dins del teatre”, voldria comentar una sensació que vaig tenir ja fa uns dies que podríem anomenar de “cinema dins el cinema”.
Després d’evitar les corrues de gent anant a veure la última de Tarantino, vaig anar-hi unes setmanes després d’estrenada, però a més, tenia un especial interès en veure-la en una sala de cinema en concret. Buscant una projecció en V.O.S.(E.), vaig veure que el meu cinema preferit de Barcelona -que per cert, tinc a tocar de casa- me l’oferia. I allí ens teníeu. A les 22 h d’un dijous comprant una entrada [atenció, quan dic entrada no vull dir un paper on les lletres s'acaben descolorint amb el pas del temps, sinó el típic cartronet tallat d'una tira, de color verd i amb les lletres ben assegurades a sobre] a la taquilla del cinema Rex. El primer impacte: la taquillera i l’acomodador eren ben bé com recent sortits d’un cinema dels anys 90.
Faré un petit flash-back cap al meu passat perquè jo recordo perfectament viure la gran metamorfosi de les sales de cinema en un moment en que els diumenges a la tarda els pares ens portaven al punt de trobada amb els amics de classe per anar al cine. De cop i volta i gairebé sense adonar-nos-en, vam passar d’anar a una sala gran on la pantalla intimidava, on la cua immensa per comprar l’entrada a la única taquilla arribava fins a la cantonada, on els més espavilats buscaven la butaca del costat de la noia que els agradava quan l’acomodador deixava de fer llum amb la llanterna… a una espècie de construcció arquitectònica totalment plana amb lletres de neó, on un batibull d’adolescents s’acumulaven davant d’un taulell demanant a crits crispetes i coca-cola (“la mida gran, si us plau!”) per dotar la pel·li d’una banda sonora extra basada en mastegades de crispetes i xuclades de palleta.
Per això, reivindico cinemes com el Rex on sap greu, realment, que en una sessió puguin omplir-se només 5 butaques, però que acaben representant un oasi de pau en aquest món tant boig on vivim… I una anècdota més, abans d’entrar, dos homes amb una escala s’enfilaven a la part frontal del cinema per canviar el cartell i les lletres que anuncien la pel·lícula en projecció. Qui hagi vist “Malditos Bastardos” pot ser entendrà perquè deia lo del “cinema a dins del cinema”. O pot ser no….
I no, avui no us donaré la meua opinió sobre la pel·lícula.
Aprofitar aquest humil i últimament trist i pobre racó internàutic per a recomanar la Mostra de Vins i Caves de Barcelona que cada any per esta època ocupa el Moll de la Fusta de Barcelona.
Ahir vaig passar una tarda de diumenge que hauria pogut ser grisa i avorrida en molt bona companyia i degustant unes mostres d’un dels productes més bons de la nostra terra.: el vi. Tot i que les degustacions culinàries no estaven gens malament -sobretot embotits i formatges-, la beguda de Bacus no ens va decepcionar. Evidentment, s’ha de vigilar amb les degustacions, no les pots fer totes o no arribaries a peu dret a casa.
M’oblidava de dir que, evidentment, els vins de la Terra Alta van tenir protagonisme en els nostres tasts. He trobat este vídeo que explicaria en part perquè ens agrada tant.
El primer diumenge de setembre se celebra la festivitat de la Verge de la Cinta, la patrona de Tortosa i la que dona nom a les festes majors de la ciutat. Les festes de la Cinta sempre han estat una d’aquelles coses que m’ha fet sentir tortosina. Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc una gran defensora de que els Reguers -el meu poble, però que és una pedania de Tortosa- hauria de ser independent i així mateix, mantinc que sóc reguerenca i no tortosina quan parlo amb gent que més o menys pot entendre la situació per proximitat geogràfica. Però les festes són aquells 8 dies durant els quals faig una excepció i em sento tortosina.
Malauradament, ja res és el que era. Recordo que quan era menudeta esperava esta època en ànsies per a poder anar als “caballitos”, comprar dolços a les paradetes, veure la cucafera i els “nanos” desfilar, els correfocs, etc. Uns dies de diversió i festa abans de la tornada a l’escola. Quan m’anava fent més gran, les súpliques als pares per deixar-nos anar a “la Cuca es mou” fins les 24 h com la ventafocs i l’últim dia, anar amb la colla d’amics a la vora del riu a veure la cascada de Focs artificials i a sopar un entrepà a la Barra tortosina. I l’any que vaig gaudir-ne més: el 2000. Com moltes de les noies d’entre 16 i 19 anys, va tocar ser “pubilla” i per tant, viure uns dies intensos passant per tots els escenaris de la Festa: repartir el panoli pels carrers de la ciutat, l’Ofrena al “parque”, la processó fins a la Catedral, ajudar en la preparació de la paella. Però evidentment, també hi havia el voltar pels pubs i anar a “Lo Pont” totes les nits, on ensenyant la banda et convidaven allà on fos. No calia dormir gaires hores i llavors, els nostres cossos podíen aguantar dies seguits de festa. Una de les coses més curioses de ser pubilla era el detall de l’agulla en forma de destral plaejada que penjava de la banda a l’esquerra del pit. El seu significat ve de l’ordre de la “hacha” instituida per Ramon Berenguer IV en honor a l’heroicitat de les dones de Tortosa que l’any 1149 van defensar la siutat dels sarraïns.
Ara, en canvi, en prou feines puc viure d’un dia de les festes, sense gaire il·lusió de fer-ho i sense sentir-me-les del tot meues. Suposo que és algo inevitable en l’”exili” al que en to humorístic em refereixo quan parlo de la meua situació vital actual. Esprem, però, que tinguem Festes de la Cinta per anys i que tant, els tortosins i tortosines com aquells que ens desplacem de fora poguem viure-les encara que sigue només de refiló. Bones festes!
Si, ja he vist Desgràcia. I seré breu perquè no voldria que els experts en crítica cinematogràfica titllent d’insuls el meu comentari. Un guió que segueix fil per randa l’argument de la pel·lícula i dona bons resultats a la gran pantalla. Diàlegs molt directes i clars. Actuació impecable de Malcovich que fins i tot físicament clava el personatges David Lurie. Escenes que són metàfores d’altres escenes elidides conscientment. Un clar reflex de la societat sudafricana i els conflictes inevitables que hi bullen. L’única pega del film: perd dramatisme i contingut filosòfic respecte la novel·la, sobretot en no poder reflectir tant clarament com ho fa Coetzee els pensaments, sensacions i sentiments del protagonista. La meva gran pega: no vaig saber interpretar el final que segons em van fer notar després, pot tenir una gran càrrega simbòlica i predictiva.
Molt recomanable i especialment si l’aneu a veure en versió original -al Verdi Park- ja que podreu sentir des d’un accent anglès molt complicat fins a zulú.
Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ‘08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder
veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.
Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.
Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és tamb
é professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.
L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.
