Classificat com a: Uncategorized
Penso que ja fa temps que la música feta en català està vivint un moment d’obertura que no només fa que sigui més visible, sinó també més diversa.
Fa uns dies, vaig entrar a un centre comercial especialitzat -segons diuen- en productes culturals i vaig haver de fer “mans i mànigues” per trobar la secció de música en català. Amb l’afegit d’alguns elements per despistar com que discos com el dels Manel es trobessin a l’apartat “Novetats” -pot ser ja ha plogut una mica des de que va sortir al carrer o m’ho sembla a mi?- barrejat amb altres discos internacionals i, en canvi, no hi fossin a “Música en català”. Però un cop davant del prestatge on els títols et fan sentir “a casa”, una gran diversitat de colors i estils de portades, així com de noms em van fer retornar l’esperança que estava a punt de perdre feia uns minuts.
Una setmana després, em trobava a una sala Bikini plena esperant el resultat de la final del Sona9, el concurs de maquetes dels Països Catalans que si bé va començar d’una forma modesta i sense fer gaire soroll, després de set edicions podem dir que ha fet emergir al nostre panorama musical grups com Sanpedro, Ix! o Manel. Els Mine! (pop, Barcelona) van ser els triomfadors de la nit, seguits dels Estúpida Erikah (folk-rock, Terrassa) i Minimal (pop electrònic, Barcelona) -que, per cert, en una entrevista, Miqui Puig confessava estar escoltant maquetes d’aquest últim grup-. Parant una mica l’orella, el públic trobava alguna pega a tots els grups, però també virtuts i semblances amb grups d’èxit. La conclusió a què vam arribar la majoria era que la música en català ha superat complexos i que en aquests moments es fa música de qualsevol estil en la nostra llengua. Per fi, els referents universals es barregen amb l’ús del català.
En acabar la nit, les ovacions que es van endur tant “El nota” el guanyador del Sona9 de l’any passat a ritme de hip-hop com els Mishima, uns dels abanderats del pop indie català, demostraven, un cop més, que la música en la nostra llengua gaudeix d’una bona salut.
Classificat com a: Uncategorized
Dissabte i dins la programació d’actes de la II Fira del Rovelló d’Els Reguers, vam presentar l’últim llibre de la xertolina Francesca Aliern, Aigües Fondes. Ens trobàvem davant de l’escriptora més llegida a les Terres de l’Ebre, segons dades de vendes. I vaig voler apuntar alguns punts positius que la lectura de la seva última obra em van despertar i que podrien ser, en part, motiu d’aquest èxit de vendes:
Normalment, en els seus llibres destaca un afany de retrat de la societat i de búsqueda de que aquesta sigue més lliure i justa. En aquest cas, la pròpia tria del tema ho demostra. Es tracta d’un assumpte que malauradament avui en dia apareix molt als mitjans de comunicació, però que ha existit tota la vida i en alguns temps era més difícil de treure a la llum: la violència de gènere.
L’autora juga a més, amb un context històric molt ben descrit i documentat, però que queda tant ben encaixat com un regust que es desprèn de la història personal . La situació s’emmarca en un moment concret: el relat comença durant l’últim període del franquisme i va avançant per les següents dècades. La protagonista viu mentre ocorren fets històrics que molts dels que esteu aquí heu viscut i d’altres hem estudiat i sentit explicar als nostres pares i iaios. La mort de Franco, la transició cap a la democràcia, el pas de l’opressió al dret de les llibertats individuals. I Aliern juga en ventatja ja que no ens diu en quina poble ni en quina ciutat de les Terres de l’Ebre s’esdevenen els fets, però ho coneix tant que la descripció ens fa fàcil deduir-ho.
I finalment, cal destacar el llenguatge proper que posa en boca dels protagonistes. L’acció se situa a les Terres de l’Ebre i el fet que els personatges parlen com natros li dona més realisme. Trobem per exemple, algunes paraules pot ser més col·loquials que els joves ja gairebé no diem encara que les hem sentit dir tota la vida als iaios. Això contribueix a que els personatges siguin naturals i espontanis, de carn i òssos.
En definitiva, jo us puc dir que és una d’aquelles novel·les que quan comences no pots parar de llegir (jo ho he fet en 4 dies) i que pels motius que ja us he comentat, val la pena llegir-la. Trobareu l’obra en versió llibre digital al web d’Editorial Cossetània.
D’altra banda, l’escriptora ens va explicar la curiositat de quan va començar a escriure el llibre tenia la intenció d’escriure una obra que girés entorn de la cituació del barri del Rastre -el casc antic de Tortosa-, però un trobada casual li va fer girar la truita. Un dia es va trobar amb una amiga que li va dir que s’havia mort el seu marit i ella li va dir que l’acompanyava al sentiment. Per sorpresa seua, l’amiga li va dir “no em dones el condol, felicita’m, perquè per fi sóc lliure”. Unes quantes trobades amb aquesta antiga amiga retrobada i amb algunes altres dones que havien passat per la mateixa situació van convertir-se amb l’embrió de la novel·la que avui ens ocupa i que per tant, te també un punt de “reportatge vital”.
Prenent l’analogia amb la formula de Pirandello de “teatre dins del teatre”, voldria comentar una sensació que vaig tenir ja fa uns dies que podríem anomenar de “cinema dins el cinema”.
Després d’evitar les corrues de gent anant a veure la última de Tarantino, vaig anar-hi unes setmanes després d’estrenada, però a més, tenia un especial interès en veure-la en una sala de cinema en concret. Buscant una projecció en V.O.S.(E.), vaig veure que el meu cinema preferit de Barcelona -que per cert, tinc a tocar de casa- me l’oferia. I allí ens teníeu. A les 22 h d’un dijous comprant una entrada [atenció, quan dic entrada no vull dir un paper on les lletres s'acaben descolorint amb el pas del temps, sinó el típic cartronet tallat d'una tira, de color verd i amb les lletres ben assegurades a sobre] a la taquilla del cinema Rex. El primer impacte: la taquillera i l’acomodador eren ben bé com recent sortits d’un cinema dels anys 90.
Faré un petit flash-back cap al meu passat perquè jo recordo perfectament viure la gran metamorfosi de les sales de cinema en un moment en que els diumenges a la tarda els pares ens portaven al punt de trobada amb els amics de classe per anar al cine. De cop i volta i gairebé sense adonar-nos-en, vam passar d’anar a una sala gran on la pantalla intimidava, on la cua immensa per comprar l’entrada a la única taquilla arribava fins a la cantonada, on els més espavilats buscaven la butaca del costat de la noia que els agradava quan l’acomodador deixava de fer llum amb la llanterna… a una espècie de construcció arquitectònica totalment plana amb lletres de neó, on un batibull d’adolescents s’acumulaven davant d’un taulell demanant a crits crispetes i coca-cola (“la mida gran, si us plau!”) per dotar la pel·li d’una banda sonora extra basada en mastegades de crispetes i xuclades de palleta.
Per això, reivindico cinemes com el Rex on sap greu, realment, que en una sessió puguin omplir-se només 5 butaques, però que acaben representant un oasi de pau en aquest món tant boig on vivim… I una anècdota més, abans d’entrar, dos homes amb una escala s’enfilaven a la part frontal del cinema per canviar el cartell i les lletres que anuncien la pel·lícula en projecció. Qui hagi vist “Malditos Bastardos” pot ser entendrà perquè deia lo del “cinema a dins del cinema”. O pot ser no….
I no, avui no us donaré la meua opinió sobre la pel·lícula.
Aprofitar aquest humil i últimament trist i pobre racó internàutic per a recomanar la Mostra de Vins i Caves de Barcelona que cada any per esta època ocupa el Moll de la Fusta de Barcelona.
Ahir vaig passar una tarda de diumenge que hauria pogut ser grisa i avorrida en molt bona companyia i degustant unes mostres d’un dels productes més bons de la nostra terra.: el vi. Tot i que les degustacions culinàries no estaven gens malament -sobretot embotits i formatges-, la beguda de Bacus no ens va decepcionar. Evidentment, s’ha de vigilar amb les degustacions, no les pots fer totes o no arribaries a peu dret a casa.
M’oblidava de dir que, evidentment, els vins de la Terra Alta van tenir protagonisme en els nostres tasts. He trobat este vídeo que explicaria en part perquè ens agrada tant.
El primer diumenge de setembre se celebra la festivitat de la Verge de la Cinta, la patrona de Tortosa i la que dona nom a les festes majors de la ciutat. Les festes de la Cinta sempre han estat una d’aquelles coses que m’ha fet sentir tortosina. Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc una gran defensora de que els Reguers -el meu poble, però que és una pedania de Tortosa- hauria de ser independent i així mateix, mantinc que sóc reguerenca i no tortosina quan parlo amb gent que més o menys pot entendre la situació per proximitat geogràfica. Però les festes són aquells 8 dies durant els quals faig una excepció i em sento tortosina.
Malauradament, ja res és el que era. Recordo que quan era menudeta esperava esta època en ànsies per a poder anar als “caballitos”, comprar dolços a les paradetes, veure la cucafera i els “nanos” desfilar, els correfocs, etc. Uns dies de diversió i festa abans de la tornada a l’escola. Quan m’anava fent més gran, les súpliques als pares per deixar-nos anar a “la Cuca es mou” fins les 24 h com la ventafocs i l’últim dia, anar amb la colla d’amics a la vora del riu a veure la cascada de Focs artificials i a sopar un entrepà a la Barra tortosina. I l’any que vaig gaudir-ne més: el 2000. Com moltes de les noies d’entre 16 i 19 anys, va tocar ser “pubilla” i per tant, viure uns dies intensos passant per tots els escenaris de la Festa: repartir el panoli pels carrers de la ciutat, l’Ofrena al “parque”, la processó fins a la Catedral, ajudar en la preparació de la paella. Però evidentment, també hi havia el voltar pels pubs i anar a “Lo Pont” totes les nits, on ensenyant la banda et convidaven allà on fos. No calia dormir gaires hores i llavors, els nostres cossos podíen aguantar dies seguits de festa. Una de les coses més curioses de ser pubilla era el detall de l’agulla en forma de destral plaejada que penjava de la banda a l’esquerra del pit. El seu significat ve de l’ordre de la “hacha” instituida per Ramon Berenguer IV en honor a l’heroicitat de les dones de Tortosa que l’any 1149 van defensar la siutat dels sarraïns.
Ara, en canvi, en prou feines puc viure d’un dia de les festes, sense gaire il·lusió de fer-ho i sense sentir-me-les del tot meues. Suposo que és algo inevitable en l’”exili” al que en to humorístic em refereixo quan parlo de la meua situació vital actual. Esprem, però, que tinguem Festes de la Cinta per anys i que tant, els tortosins i tortosines com aquells que ens desplacem de fora poguem viure-les encara que sigue només de refiló. Bones festes!
Si, ja he vist Desgràcia. I seré breu perquè no voldria que els experts en crítica cinematogràfica titllent d’insuls el meu comentari. Un guió que segueix fil per randa l’argument de la pel·lícula i dona bons resultats a la gran pantalla. Diàlegs molt directes i clars. Actuació impecable de Malcovich que fins i tot físicament clava el personatges David Lurie. Escenes que són metàfores d’altres escenes elidides conscientment. Un clar reflex de la societat sudafricana i els conflictes inevitables que hi bullen. L’única pega del film: perd dramatisme i contingut filosòfic respecte la novel·la, sobretot en no poder reflectir tant clarament com ho fa Coetzee els pensaments, sensacions i sentiments del protagonista. La meva gran pega: no vaig saber interpretar el final que segons em van fer notar després, pot tenir una gran càrrega simbòlica i predictiva.
Molt recomanable i especialment si l’aneu a veure en versió original -al Verdi Park- ja que podreu sentir des d’un accent anglès molt complicat fins a zulú.
Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ‘08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder
veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.
Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.
Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és tamb
é professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.
L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.
Classificat com a: Uncategorized
La intenció d’aquest post és únicament recomanar-vos l’exposició temporal al MNAC “Això és la Guerra” 
formada per dos apartats paral·lels i que es creuen: “Robert Capa en acció” i “Gerda Taro”. L’exposició que dissortadament obté ressó públic per una única fotografia, conté una gran riquesa documental al voltant de la Guerra Civil espanyola i altres episodis bèl·lics com el desembarcament de Normandia o la derrota alemanya davant dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. El ganxo mediàtic de la mostra és doncs la polèmica al voltant de la famosa fotografía de Capa “Mort d’un milicià” ja que si bé destaca pel seu realisme i pel valor del fotoperiodisme de captar en directe la realitat, no es pot comprovar si tal com afirmen alguns es tracta d’un petit muntatge de Capa dient al milicià que es posés el posició de ser abatut per tal de fer la foto (ara bé, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra… i pot ser allò realment important són tots els valors que transmet la imatge i que ha representat per a totes les generacions que hem estudiat la Guerra Civil a través de llibres de text). Per a mi, el valor principal d’ “Això és la Guerra” és la quantitat de material al voltant de la feina de fotoperiodistes tant de Taro com de Capa que dibuixa perfectament el procés en que es duia a terme. Peus de foto originals, fotolits, fulls de contacte i finalment, els reportatges tal com es van publicar a 
revistes com Life o Vu. D’altra banda, també equipara les fotografíes de Gerda Taro, companya professional i sentimental de Capa que sovint han quedat eclipsades pel renom del fotògraf de guerra. Si bé, les imatges de Capa denoten la cruesa de la guerra i le patiment del bàndol republicà en pur estat, Taro captava moments més poètics, que podríen ser fins i tot de postal, tot i que amb una gran sang freda ja que no dubtava en entrar a un dipòsit de cadàvers i omplir els seus retrats de sang. Pel seu instint de supervivència i de córrer riscos, Taro va aconseguir fer història mostrant com Brunete va ser presa pels republicans, un fet que li va costar la vida ja que va morir aixafada per un tanc durant la Batalla de Bruneta. Un avís, però, si aneu a veure-la. Les portes del museu tanquen a les 19 h, així que si hi aneu de tarda, procureu arribar abans de les 17 hores o haureu de passar per la última part de puntetes.
Classificat com a: Uncategorized
Porto tota la vida dient que m’agrada molt la ciutat de Reus, però l’únic argument que tenia per defensar-ho era el fet que la meva mare és de Mont-roig del Camp i per tant, la ciutat on va néixer Antoni Gaudí era la que tenien més prop i d’on m’ha explicat moltes vivències. La setmana passada, com sol ser habitual cada any, vaig fer vida al Baix Camp i una de les activitats que vam escollir fer va ser descobrir la cara modernista de Reus. Després de passar pel centre Gaudí a buscar un mapa de la ruta modernista vam resseguir l’itinerari marcat –a l’inrevés per a ser una mica més originals- tot admirant façanes més o menys ben conservades, edificis reutilitzats i altres en estat d’abandó.
El meu edifici preferit va acabar sent l’Hospital antituberculós de Rubió. Si bé és un dels més pocs magnificents, la seva austeritat i el fet que et sobtés trobar-te aquell petit pati enmig de la ciutat va cridar la meva atenció. Cal destacar també la Casa Navàs i em va fer gràcia l’escultura dedicada al Gaudí adolescent jugant a bales.
Però el que no m’esperava era conèixer l’Institut Pere Mata, construït per Domènech i Montaner entre 1897 i 1912 
com a hospital psiquiàtric, sense que m’hi enviés cap metge. El pavelló que es mostra al públic –actualment deshabitat- va ser construït per a la crème de la crème de la burgesia catalana, els quals van finançar tot el projecte a canvi d’un pavelló on poguessin enviar els seus fills que lluny d’estar malalts com la resta de pacients, podien necessitar en algun període una etapa de reclusió. Tot i així, l’arquitecte va tenir especial cura en detalls per tal d’assegurar la reclusió, però sense oblidar el confort dels qui s’hi hostatjaven. Les reixes estan dissimulades, les escales i les baranes arrodonides per evitar accidents i les parets estan recobertes de ceràmica. Els colors de les vidrieres col•laboren a crear un ambient relaxat adequat a aquests malalts.
Classificat com a: Uncategorized
Els que fa dies que no em veieu, us preguntareu que és això del dia “DF” i d’entrada només podré dir-vos que és el dia en que vaig decidir ser una mica més lliure i trencar luna de les rutines que més mal estar em produia. Si
, senyors, molt bé, es tracta del dia en que vaig decidir DEIXAR DE FUMAR (perdoneu els detractors en les majúscules, però és gairebé com si ho estigués dient cridant de goig). I últimament, la pregunta que més sento és “perquè has deixat de fumar?” (com si no fossin prou clars els motius per deixar-ho, començant ja pel disseny de les mateixes caixetes de cigarrets). Suposo que podrien haver-hi moltes respostes, però per a mi, la que més s’acosta al meu criteri és dir que he deixat de fumar perquè m’estimo a mi mateixa -una cosa que també he descobert recentment-. Els motius obvis que es refereixen a la salut i a la butxaca poden deixar-se de banda per un moment i anar molt més enllà. Realment el tabac és una de les poques coses que aconsegueix fer-nos-en esclaus al 100%. En un món tant “progre” i “modern” tots considerem tenir prou criteri i decisió per a que ningú ens hagi de donar ordres i obligar-nos a fer el que vol així com així. Això si, podem ser manats per unes cigarretes que amenacen en deixar-nos orfes de la droga que ens sosté durant tot el dia quan veiem que només en queden un parell al paquet. Som capaços de sortir corrent de casa a mitjanit -quan ens ha fet mandra anar a llençar la brossa 3 hores abans- per aconseguir una caixeta de l’elixir de la fumocitat… Som capaços d’arrossegar-nos pel terra i com a pidolaires que demanen un bocí de pa per a subsistir, demanar desesperadament una cigarreta (després de la qual en voldràs una altra havent de fer el paper de la desesperació davant d’un altre passarell). Tot això, arriba un punt que és tant patètic que tu mateix t’indueixes a fer un “clic” al teu cervell per desitjar en totes les forces deixar-ho. I n’hi ha prou en una setmana de donar-hi voltes per a de cop i volta dir: “ja està, el dia és demà, ho se. S’ha acabat la covardia, seré forta i me’n riuré a la cara d’aquest vici inútil”. I ho fas. I et sents tant bé…
Com em deien aquest matí, el millor és reafirmarte cada dia observant als fumadors i pensant “pobres, de bon matí i ja s’estan posant aquesta porquería al cos” o “mira’l fa 5 hores que no fuma i no te pols!”… En fi, jo això ho faig mentalment, evidentment, perquè no cal avergonyir a ningú de fumar. Tot al contrari. Cadascú ha d’escollir i jo, vaig tenir una època en que m’agradava fumar i per això ho feia, però després la va precedir una època en que ja no m’agradava, al contrari, ho odiava, però en depenia fins que vaig decidir allunyar-me’n. Per això, ara, des d’aquí vull dir-vos a tots els fumadors que ho feu per plaer i perquè realment creieu que val la pena que felicitats, endavant, feu-ho, jo no us diré que no ho feu, tot al contrari, fumeu en pau!!! Això si, a tots aquells que estan farts de tenir un cendrer per boca; de forçar les cordes vocals continuament o de fumar perquè se sent desgraciat i sertir-se’n encara més després d’una cigarreta, els diré que no ho dubtin gens, ara és el seu moment! I d’altra banda, també la meua admiració per aquests fumadors “esporàdics” o “socials” que són capaços de fumar una cigarreta al mes i no passar d’aquí. Això, jo, mai ho he aconseguit.
En definitiva, aquest ve a ser un post de reafirmació d’una decisió purament personal. Per a res, te la intenció de ser una crítica als fumadors. Encara que a vegades faig conya fent veure que no els tolero, és només conya ja que jo els puc entendre perfectament… Ningú ens ha de convèncer d’una decisió tant important com aquesta més que un mateix. Ah, i a tots aquells que m’heu oferit cigarrets sabent que ja no fumo per veure si queia i tornava al vostre costat, dir-vos que ho sento, truqueu-me per fer un cafè, per xerrar, per dinar, per fer unes birres o per anar de concert, però faré tot el possible per a no tornar a fumar al vostre costat. I ara veig aquelles fotos on sostenia una cigarreta i en són moltes. Se que és un retrat d’un dels meus jos del qual ara mateix no en presumeixo, però ha existit. I no me’n penedeixo, simplement, vull mirar endavant.
Per no deixar de banda les recomanacions culturals i seguint amb la temàtica, molt recomanable la novel·la Smoke de Paul Auser i també la pel·lícula que compta amb el guió del propi autor.
